ESCRITS

Amb motiu de veure la llum aquesta pàgina web del Centre Cultural de Tàrrega, es va pensar fóra adient que tres persones que en van formar part, als començaments del Centre Comarcal de Cultura, ens volguessin fer un escrit de Presentació.

Els Srs. Manuel Casanelles i Roura, Magí Mateu i Argelich i Manuel Salas i Amargós, accediren molt amablement i nosaltres els hi agraïm la seva gentilesa i disponibilitat vers el Centre Cultural de Tàrrega, sempre serà el seu Centre.

Moltes gràcies

Sr. Manuel Casanelles i Roura

Centre Cultural de Tàrrega

Benvolguts i benvolgudes.

Sr. Magí Mateu i Argelich

Centre Cultural de Tàrrega

Sr. Manuel Salas Amargós

Centre Cultural de Tàrrega

La tercera persona amb qui vam tenir una conversa molt interessant, no va arribar a fer-nos l'escrit de Presentació, però aquesta trobada ja s'ho val. Va formar part d’una secció del Centre Comarcal de Cultura, concretament la d’Excursionisme.

" Bon dia nois! " ... - va esglaiar tan aviat ens va veure -

És el Sr. Manel Salas Amargós, targarí de soca rel i nascut l’any 1914, aquest any, celebrarà els 100 anys de la seva vida. Molts de nosaltres ja hi voldríem arribar amb la plenitud que encara radia.Un dia calorós de juliol del passat 2013, ens vam trobar, junt amb el seu fill, Jaume, a la terrassa de l’Ateneu. Allí ens va esgranar algunes anècdotes i pensaments momentanis de la seva vida al Centre Comarcal.

Va començar dient que junt amb el seu inseparable amic, ja traspassat, Francesc Puiggené, on regentava un negoci d’electricitat i tenia la botiga al carrer d’Agoders,  “...era darrera la botiga, a la “rebotiga” que en dèiem, on hi havia un racó d’estudi que hi fèiem les reunions, algunes llarguíssimes”.

En Manel Salas, Francesc Puiggené i “un bon element que teníem era en Timoteu Pomés, era el fotògraf de l’entitat”. L’entitat que es referia el Sr: Manel era “el grup “O Ara o Mai”, va néixer l’any 1931 i va acabar l’any 1936, any de la guerra”. “Aquest nom el vàrem veure per primera vegada en un diari que es deia “La Publicitat”, de Catalunya. En un requadre del diari vam veure aquesta paraula i ens va agradar per donar-li nom a la nostra entitat excursionista”.

Tot recordant les seves vivències, el Sr. Manel, fa unes rialles volen dir, quins temps... com ens ho passàvem de bé. “Les primeres sortides van ser prop d’Artesa de Segre. Coneixíem totes les coves i covetes que hi podia haver per allí i molts altres racons”. “Les caminades que fèiem eren de 5 o 6  km. com si res. El trajecte de Tàrrega a Sant Guim,l’havíem fet a peu ”. També es traslladaven amb tren per fer altres excursions. “... agafàvem el tren fins a Sabadell, en Puiggené ho coneixia com a casa seva. Les excursions eren cap a Sant Llorens de Munt”.

“També vam anar cap a la serra de Prades i Poblet. Per anar-hi, llogàvem dos cotxes al garatge Sport, un dels xofers, recordo que era el Sr. Serra, no sé si el vau conèixer”. Sense parlar i movent el cap vam dir no. El sol queia de valent però la terrassa tenia unes ombres fabuloses i feia de bon estar-hi.

Aquest grup d’ ”Ara o Mai”, també anotava les seves cròniques, “els escrits que fèiem a la Crònica Targarina els signàvem amb uns nombres. Així ningú sabia qui ho escrivia. Cada un de nosaltres tenia un nombre i tots sabíem el de cada un. Un cop llegida la crònica felicitàvem al signant”.

Ja portàvem una hora amb el Sr. Manel i mira el rellotge... “es que a la una vaig a dinar”, ens diu. Faltava poc més de mitja hora, cosa que vam voler aprofitar bé. De cop es posa a riure i diu “...recordo una vegada que vam anar a la Cova Negra, sabíem on era poc més o menys, però no la vam trobar, el camí havia desaparegut”.

Finalment, l’hora de dinar ja era prop, el Sr. Sales ens va comentar encara rient més que altres vegades... “A Tàrrega, el mes de març, es va celebrar l’arribada de la República. Nosaltres, el mes de març de l’any vinent ho volíem celebrar. Innocents de nosaltres... aquell març, vam triar Espot. Abans de sortir, un pagès ja ens va avisar que aquella tarda nevaria. No en vàrem fer cas i muntanya a munt. Arribats al lloc, vam parar la tenda per fer nit i l’endemà seguir la ruta per arribar al cim. Durant la nit va nevar i la nevada va ser impressionant amb uns 30 cm. Les sabates que es van quedar fora per no fer mala olor dins la tenda, no es veien. La sorpresa fou monumental i la feina que vam tenir per arribar a casa... ”

“Bé companys ha arribat l’hora de deixar-vos, espero us hagi pogut servir una mica totes les anècdotes que he pogut recordar, espero feu una bona feina”.

El senyor Manel Salas i el seu fill Jaume es van acomiadar i a la vegada ens van deixar un llibret “L’Excursionisme a Tàrrega dins l’Excursionisme Català”.